L'argument

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/A_Clockwork_Orange

En una futurista Gran Bretanya, Alex, el protagonista de la pel·lícula, és un adolescent que, junt amb els seus amics, es dedica a la ultraviolència (pallisses, abusos, violacions i humiliacions envers els més dèbils, i baralles amb altres grups d'adolescents). És aficionat a les drogues i sobre tot a la música clàssica de Ludwig van Beethoven.

Alex indueix als seus amics a atacar una mansió particular on viu un escriptor amb la seva muller. Alex vexa l'esposa de l'amo de la casa.

Després d'una lluita pel liderat del grup, l'Àlex, que és traït pels seus col·legues, passa a viure a la casa d'una dona a la qual acaba assassinant. Quan surt de la casa un dels seus companys el colpeja amb una ampolla de llet i el deixa a per que moments després la policia el detingui.

És empresonat en una presó brutal, i, per tal de poder reduir la condemna, es presenta voluntari per sotmetre's al tractament Ludovic (un tractament experimental). Aquest tractament consisteix a exposar-se a la visió de pel·lícules de vídeo molt violentes, acompanyades de música de Beethoven (mentre se'l droga amb substàncies que li produeixen efectes repulsius) per tal de condicionar la seva resposta vers la violència.

A l'acabar el programa, la seva antiga vida ha quedat totalment destruïda i ell rebutja la violència. Els seus pares el rebutgen, els seus antics companys són agents de les forces de l'ordre, i una antiga víctima el segresta, per torturar-lo obligant-lo a escoltar la novena simfonia de Beethoven. L'objectiu d'aquesta persona és provocar-li a l'Àlex un turment suficient perquè vulgui suïcidar-se; d'aquesta forma el "tractament Ludovic" seria absolutament rebutjat per l'opinió pública i el govern es veuria desacreditat, objectiu que persegueix el segrestador, a més de la simple venjança.

Efectivament, l'Àlex intenta suïcidar-se però no ho aconsegueix; el que aconsegueix és alliberar-se dels efectes del "Tractament Ludovic".

[edita]Capítol 21

Aquest capítol no es va arribar a incloure a la versió original del llibre a Estats Units ni a la pel·lícula, ja que estava adaptada des de la versió d'Estats Units: Alex, a l'alliberar-se de l'efecte Ludovic, torna als seus mals hàbits, fins que es troba a un antic company i la seva dona. Al veure'l, comprèn que ja és el moment de madurar.

El llibre

Font: http://lleixes.blogspot.com/2009/03/la-taronja-mecanica-anthony-burgess.html

Burgess, Anthony. La taronja mecànica.

Proa: Barcelona, 1983

A clockwork orange

Traducció Javier Calvo

Literatura Mondadori, 380

>> Com comença...

- I ara què farem, eh?

Érem jo, l’Álex, i els meus tres drugs, en Pete, en Georgie i el Talòs, el Talòs que realment ho era, de talòs, i sèiem al Korova Milkbar, esprement-nos els rassudocs per veure què faríem aquell vespre, d’un hivern malparit, obscur i glaçat, per bé que sec. El Korova Milkbar era un mesto en el qual servien moloca-plus, I potser vosaltres, oh germans meus, heu oblidat com eren aquests mestos, car les coses canvien molt escorri avui dia, i tothom oblida molt depressa, a part que ningú no llegeix massa els diaris tampoc. 

>> Moments...

(Pàg. 34)

En realitat, no hi havia res contra què lluitar de debò. Tot resultava tàn fàcil com un besa’m-els-xarris. Amb tot, la nit era encara molt jove. 

(Pàg. 36)

- Quina mena de món és aquest? Homes a la lluna i homes giravoltant a l’entorn de la terra talment com papallones a l’entorn d’un llum, i ja ningú no fa cas de la llei i l’ordre d’aquesta terra. Apa, doncs, ja podeu fer la vostra maleïda voluntat, trinxeraires covards i merdosos. 

(Pàg. 52)

- Hi ha d’haver un líder. Cal que hi hagi disciplina. Entesos? – Ningú no escassà ni una paraula i ni tan sols assentí amb el cap. Per dins, cada cop tenia més ganes de razdratzar; de cara enfora, cada cop aparentava més calma. Fa molt de temps que sóc el cap. Tots som drugs, però algú ha de portar les regnes. Entesos? Entesos?

(Pàg. 55)

Oh, esplendorós, l’esplendorositat feta carn! Els trombons crepitaven com làmines d’or sota el llit, i darrere el meu gulliver les trompetes llençaven llengües d’argent, i a tocar de la porta els timbals ressonaven penetrant tot al llarg de les meves tripes i brollaven altre cop tronant i cruixint com caramel mastegat. Oh, allò era la meravella de les meravelles! I aleshores, talment un ocell de fils del més rar metall celestial, o com un vi argentat flotant dins una nau espacials, on les lleis de la gravetat eren una collonada, arribà el solo de violí imposant-se a totes les altres cordes, i teixí com una mena de gàbia de seda al voltant del meu llit. Aleshores entraren arrossegant-se la flauta i l’oboè, talment com cucs de platí, dins l’espessa tofa de fils d’or i d’argent. Jo volava transportat per l’èxtasi, germans meus.

(Pàg. 61)

(...) Què dimonis us passa a tots vosaltres? Estudiem el problema, i fa ben bé un segle que el venim estudiant com uns condemnats, i no hi ha manera de treure’n l’entrellat. Tu tens una bona llar, uns pares bons i afectuosos, i un cervell bastant regular. ¿Què tens a dins, un dimoni que et rosega el cor?

(Pàg. 73)

-¿I que en fareu –vaig preguntar- de tot aquest deng o calé llarg, com tan presumptuosament l’anomenes? ¿És que no teniu totes les vetxes que necessiteu? Si voleu un auto, el podeu collir directament de l’arbre. Si us fa falta pasta, la preneu. Sí? Aleshores ¿a què ve aquesta xilarni sobtada per convertir-se en un porc capitalista?

(Pàg. 108)

- (...) La bondat ve de dins, 6655321. La bondat és una cosa que cal elegir-la. Quan l’home no pot elegir, deixa de ser home.

(Pàg. 116)

- El Govern no pot continuar aplicant teories penals anacròniques. Poseu els criminals tots junts en una presó, i ja veieu què passa. L’única cosa que aconseguiu és concentrar la criminalitat, el delicte al mateix lloc on s’aplica el càstig. Ben aviat haurem de menester tot l’espai disponible a les presons, per als delinqüents polítics.

(Pàg. 119)

(...) El meu lema és ull per ull. Si et peguen, t’hi tornes, no és així? ¿Per què, doncs, l’Estat, severament colpejat per uns salvatges com vosaltres, no ha de tornar el cop? Però la nova tònica és dir no. La nova tònica consisteix a tornar bo allò que és dolent. I tot això ho trobo tremendament injust.

(Pàg. 121)

- De vegades, no és gens plaent ser bo, petit 6655321 –replicà el charlie-. Ser bo pot arribar a ser horrible. I t’ho dic sabent que potser et semblarà una afirmació força contradictòria. Sé que això em costarà moltes nits d’insomni. Quina és la voluntat de Déu? ¿Déu vol el bé o que hom triï el camí del bé? ¿No serà que l’home que elegeix el mal és en certa manera millor que no pas aquell al qual li és imposat el bé?.

(Pàg. 140)

-Què és tot aquest rebombori sobre el pecat, eh?

-Això –vaig respondre, l’estómac tot regirat-. Usar Ludwing van d’aquesta manera. Ell no va fer cap mal a ningú. Beethoven no feia més que escriure música.

I aleshores si que vaig tenir basques, i hagueren de dur un recipient que tenia forma de ronyó.

-Música –repetí el doctor Brodsky, com parlant per a ell mateix-. Així que t’agrada la música. Personalment, no hi entenc res, en música. L’única cosa que sé és que intensifica les emocions. Bé, bé. Que me’n dieu, d’això, eh, Branom?

-És inevitable –respongué el doctor Branom-. L’home sempre destrueix allò que més estima, com va dir el poeta-presoner. Potser aquí rau el factor personal de càstig.

(Pàg. 153)

-Jo, jo, jo. I jo què? Quin paper hi jugo jo en tot això? Per ventura sóc un animal o un gos? –I així no féu més que encendre els ànims, i tothom gavorava d’allò més fort i m’etzibava esloves a mi. Així que vaig critxar més fort que ells-: És que no sóc més que una taronja mecànica?.

(Pàg. 171)

(...) i aleshores vaig treure el gran llibre, o sigui, la Bíblia. Pensant que em confortaria una mica com s’havia esdevingut en els vells temps de l’estaja (en realitat, no tant vells, però a mi em semblava que havia passat una eternitat), i em vaig apropar tentinejant a una cadira per posar-me a llegir. Allà, però, només parlava de castigar setanta vegades set, i d’una colla de jueus que no feien més que renegar i tolxocar-se els uns als altres, i tot allò em va provocar nàusees un altre cop.

(Pàg. 187)

-Reposa, reposa, pobre minyó –replicà ell, obrint l’aixeta, de la qual en brollà un raig d’aigua calenta-. Has pecat, suposo, però el càstig ha estat del tot desproporcionat. T’han convertit en una cosa que ja no és un ésser humà. Has perdut la capacitat d’elegir. Estàs obligat a menar una conducta que la societat considera acceptable, i ets com una mena de màquina que tan sols pot fer el bé. Ho comprenc perfectament... tota aquesta qüestió dels condicionaments marginals. La música i l’acte sexual, la literatura i l’art, ara ja tot ha de ser no pas una deu de plaer sinó de dolor.

(Pàg. 220)

Sí, sí, sí vet-ho aquí. La jovenesa ha de passar, ah sí. Però quan un és jove és talment com si fos un animal. No, no és ben bé com si fos un animal, sinó més aviat com una d’aquelles joguines malenques que venen pels carrers, aquella mena de txelovecs fets de llauna als quals se’ls hi dóna corda amb una clau i comencen a caminar grr grr grr, oh germans meus. Però sempre avancen en línia recta i topen amb totes les coses bam bam i no poden evitar de fer el que fan. Ser jove és talment com ser una d’aquestes màquines malenques.

Fitxa de la pel·lícula

Font: Internet Movie Data Base

Photos (see all 88 | slideshow)

	Malcolm McDowell	...	Alex
	Patrick Magee	...	Mr. Alexander
	Michael Bates	...	Chief Guard
	Warren Clarke	...	Dim
	John Clive	...	Stage Actor
	Adrienne Corri	...	Mrs. Alexander
	Carl Duering	...	Dr. Brodsky
	Paul Farrell	...	Tramp
	Clive Francis	...	Lodger
	Michael Gover	...	Prison Governor
	Miriam Karlin	...	Catlady
	James Marcus	...	Georgie
	Aubrey Morris	...	Deltoid
	Godfrey Quigley	...	Prison Chaplain
	Sheila Raynor	...	Mum